Les façanes de l’Illa de la Discòrdia no són només belles, són declaracions públiques. Les famílies que les van impulsar volien més que comoditat o luxe; volien assegurar-se un lloc en la memòria de la ciutat. La por a ser oblidats i la necessitat de projectar prestigi van convertir-se en motors creatius.
Aquest fenomen, descrit per diversos historiadors de l’art com a postureo burgès, explica com les rivalitats socials es tradueixen en rivalitats arquitectòniques. Els propietaris buscaven una arquitectura que parlés per ells, que expliqués la seva riquesa i la seva modernitat. I els arquitectes, amb la seva genialitat, van convertir aquesta voluntat de permanència en un art total que avui encara sorprèn.
Sense aquell desig d’ostentació, possiblement el Modernisme no hauria trobat la mateixa intensitat ni la mateixa projecció. L’ego dels propietaris, gravat en pedra, va esdevenir la base d’un moviment que va donar identitat a tota una ciutat i que avui forma part del patrimoni universal.
El Modernisme català és inseparable de la burgesia que el va promoure. Tal com apunten autors com Alexandre Cirici (1983) o Lluís Permanyer (2001), els Amatller, Lleó i Morera i Batlló van encarregar les seves cases no només com a residències, sinó com a símbols d’estatus i permanència. La necessitat de projectar prestigi social i la por a la intrascendència van ser factors decisius per impulsar obres d’una gran originalitat.
Aquest context, descrit també en la literatura com un exercici d’ostentació o postureo burgès (UB, 2023), va donar lloc a una competició estètica que, lluny de ser anecdòtica, esdevingué un motor cultural. Els arquitectes van trobar en aquesta rivalitat la llibertat i els recursos per portar el Modernisme fins a límits impensats.
Avui, l’Illa de la Discòrdia ens recorda que la creativitat també pot néixer de l’orgull i de la necessitat de ser recordat. Els egos dels propietaris van ser, paradoxalment, el combustible que permeté aixecar un dels conjunts arquitectònics més emblemàtics d’Europa.
Referències (APA7)
-
Cirici, A. (1983). El Modernisme. Barcelona: Edicions 62.
-
Martí, G. (2017). Domènech i Montaner i els seus contemporanis: relacions i context. Centre d’Estudis Domènech i Montaner.
-
Permanyer, L. (2001). Passeig de Gràcia. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.
-
Universitat de Barcelona (UB). (2023). Modernisme i arquitectura a Barcelona: el “postureo” burgès de l’època. Recuperat de https://www.ub.edu/cere/forces/proposta/modernisme-i-arquitectura-barcelona-el-postureo-burg%C3%A8s-de-l%C3%A8poca