A finals del segle XIX, el passeig de Gràcia bullia de transformació. Tres famílies burgeses, enriquides amb la indústria i el comerç, van decidir reformar les seves cases en un mateix tram. Volien destacar, sorprendre, deixar empremta. I per aconseguir-ho van recórrer als arquitectes més innovadors del moment.
Antoni Amatller confià en Josep Puig i Cadafalch, que li regalà una façana inspirada en palaus gòtics i flamencs. Poc després, la família Lleó i Morera encarregà a Lluís Domènech i Montaner un projecte que convertí la seva casa en un jardí de pedra, amb flors, mosaics i vitralls. Finalment, els Batlló cridaren Antoni Gaudí, que va sorprendre amb una façana ondulant, coberta de trencadís i coronada per l’esquena d’un drac.
Però la veritable batalla no era entre els mestres, sinó entre els seus clients. Cada façana era una targeta de presentació, una manera de proclamar riquesa i identitat. Els arquitectes, amb el seu geni, posaven forma a aquella competició d’egos.
Els barcelonins miraven aquelles cases amb fascinació i ironia. Les revistes satíriques en feien broma, com si les façanes discutissin entre elles. I així va néixer el sobrenom d’“Illa de la Discòrdia”, símbol d’un temps en què l’arquitectura esdevingué un llenguatge de poder i vanitat.
La denominació Illa de la Discòrdia es va popularitzar a principis del segle XX per descriure el contrast d’estils de tres edificis contigus al passeig de Gràcia: la Casa Amatller, la Casa Lleó i Morera i la Casa Batlló. La metàfora evocava la poma de la discòrdia de la mitologia grega i transmetia la percepció pública d’una competició oberta.
Tanmateix, la recerca actual matisa aquesta visió. Segons la investigadora Gema Martí (Centre d’Estudis Domènech i Montaner), Gaudí i Domènech mantenien una relació cordial i de respecte, mentre que els desacords documentats es produïren sobretot entre Domènech i Puig, per raons polítiques i acadèmiques, no per rivalitat arquitectònica. La premsa satírica, especialment L’Esquella de la Torratxa (1905), alimentà el mite amb vinyetes on els arquitectes apareixien com a rivals per encàrrecs i premis.
Així, la “discòrdia” responia més a l’ego dels patrons i a la mirada burlesca de la ciutadania que a una enemistat real entre mestres.
Referències (APA7)
-
Bassegoda Nonell, J. (1999). El gran Gaudí. Sabadell: Ausa.
-
Cirici, A. (1983). El Modernisme. Barcelona: Edicions 62.
-
Fontbona, F. (2007). El Modernisme a Catalunya. Barcelona: Lunwerg.
-
Martí, G. (2017). Domènech i Montaner i els seus contemporanis: relacions i context. Canet de Mar: Centre d’Estudis Domènech i Montaner.
-
Permanyer, L. (2001). Passeig de Gràcia. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.
-
Puig i Cadafalch, J. (1909, 19 de maig). Rèplica a Domènech i Montaner. La Veu de Catalunya.
-
Domènech i Montaner, L. (1909, 7 de maig). En defensa de l’Escola d’Arquitectura. El Poble Català.
-
L’Esquella de la Torratxa. (1905). Vinyetes satíriques sobre l’arquitectura modernista. Barcelona.